Joan Manuel Serrat

Ens ho ha de dir la veu tremolosa
y trista d´un campanar.
Un cop de llum i el crit de d´una garsa
que ha despertat amb fam i busca
per entre blats i civades
qualsevol cosa per omplir el pap.
O potser un gall
que dins la cort canta.
La nit és morta, i ja es fa clar,
la nit és morta, i ja es fa clar.

Mentre jo canto, de matinada,
la vila és adormida encara.

S´han despertat mullades les fulles
del camp d´alfals veí.
S´espolsen l´aigua de la rosada
mentre que arriba la matinada
i el sol que les escalfa
fins que les tallin d´un cop de falç.
Alcen la testa
mullada i fresca.
Per a caure a terra massa temps hi ha,
per a caure a terra massa temps hi ha.

Dintre la vila ja plora un nen
i pels afores corren els bens.

I amb el sarró i la bóta a l´esquena,
i amb un bastó a la mà,
se´n va el pastor i el seu gos d´atura,
se´n van cap unes altres pastures.
Trencant rius i cabanyes
a les muntanyes volen tornar.
Surt amb l´aurora,
cal sortit d´hora:
el camí que han de fer és molt llarg,
el camí que han de fer és molt llarg.

Cap a vila ja ve el pagès,
la bossa buida i el carro ple.

De roig tomàquet i de verdures
collides del seu hort.
La mula sua, el carro crida
i l´home tanca els ulls i somnia
mentre el sol es lleva
d´un llit d´alzines, enlluernant
a les velletes
que, pansidetes,
cap a l´església van caminant,
cap a l´església van caminant.

I ara jo canto de matinada,
la vila és adormida encara.