Joan Manuel Serrat

A mida que arriben homes es va fent gran la ciutat.
A mida que els peus li creixen se li fa petit el cap.
A mida que creix oblida, inflada de vánitat,
que sota l´asfalt hi ha la terra dels avantpassats.

A mida que perd la mida es va omplint de presoners,
de robinsons d´estar per casa, nàufrags enmig del merder
que vìuen vides petites en petits mons de formigó.
Així esten les coses entre Barcelona i jo.

Mil perfums i mil colors, mil cares té Barcelona.
La que en Cerdà somnià, la que va esguerrar en Porcioles,
la que devoren les rates, la que volen els coloms,
la que es remulla a la platja, la que s´enfila als turons,
la que per Sant Joan es crema, la que compta per dansar,
la que se´m gira d´esquena i la que em dóna la mà.

A mida que la camino sota els plecs del seu vestit
i li repasso les arrugues amb la punteta del dit
em xiulen les cantonades aquella vella cançó
que només sabem la lluna, Barcelona i jo.

L´estimo nua i sencera relliscant entre els dos rius,
amb les seves fantasies i les seves cicatrius.
Me l´estimo amb la fal-lera d´un caloio enamorat
perquè és viva i perquè es queixa la meva ciutat.

Mil perfums i mil colors, mil cares té Barcelona.
La que en Cerdà somnià, la que va esguerrar en Porcioles,
la que devoren les rates, la que volen els coloms,
la que es remulla a la platja, la que s´enfila als turons,
la que per Sant Joan es crema, la que compta per dansar,
la que se´m gira d´esquena i la que em dóna la mà.