Joan Manuel Serrat

Cremant núvols passa el sol
vertical i el món s´atura.
Demanant pietat al foc
s´amaguen les criatures
a l´ombra de qualsevol
ombra que Déu els procura.
Cremant núvols passa el sol.

El dia cau de genolls
pidolant la migdiada.
A les parpelles amb son
els rellisca un fil de baba.
I tot dol i res no vol
i tot pesa i res no passa.
Cremant núvols passa el sol,
cremant núvols el sol passa.

L´ànima abandona el cos
tèrbola i embriagada,
fantasia d´un amor
d´eternitat limitada.
No treu banyes el caragol
ni s´enfila a la muntanya.
Cremant núvols passa el sol.

Vigila en travessar el bosc
que els matolls, orfes de pluja,
podria calar-s´hi foc
si els freguessis amb les cuixes.
A l´ombra del teus llençols
t´espero, no triguis massa.
Cremant núvols passa el sol,
cremant núvols el sol passa.

Patrona dels inactius,
Santa Mandra del Migdia,
protegiu l´amor furtiu:
si així ho vol Déu, així sia,
especialment al juliol
quan, reclamant companyia,
cremant núvols passa el sol.

Cremant núvols passa el sol,
i tu i jo cardant a l´hora
que en altres contrades plou
i a una altra part el món plora.
Uns de festa, altres de dol,
uns lluiten, d´altres s´abracen.
Cremant núvols passa el sol,
cremant núvols el sol passa.