Joan Manuel Serrat

Por la mañana rocío,
al mediodía calor.
Por la tarde los mosquitos,
no quiero ser labrador.

I jo que m´adormia entre els teus braços
amb la boca enganxada en el teu pit.
L´amor d´un home ja ens havia unit
abans d´aquell matí d´hivern en què vaig néixer.
El record d´aquell temps, el vent no l´arrossega
quan estalviaves pa per a donar-me mantega.

Por la mañana rocío,
al mediodía calor.

Cançó de bressol que llavors ja em parlava
del meu avi que dorm en el fons d´un barranc,
d´un camí ple de pols, d´un cementiri blanc,
i de camps de raïms, de blats i d´oliveres.
D´una verge en un cim, de camins i dreceres,
de tots els teus germans que van morir a la guerra.

Por la mañana rocío,
al mediodía calor.
Por la tarde los mosquitos,
no quiero ser labrador.

Ets filla del vent sec i d´una eixuta terra.
D´una terra que mai no has pogut oblidar
malgrat el llarg camí que et van fer caminar
els teus germans de sang, els teus germans de llengua,
i encara vols morir escoltant mallerengues
coberta per la pols d´aquella pobra terra.

Por la mañana rocío.