Ana Belén

Cal oblidar la teulada vermella
I la finestra amb flors.
L'escala fosca i la imatge vella
Que s'amagava en un racó.
I el llit de fusta negra i foradada
I els teus llençols tan nets
I l'arribar suau d'una matinada
Que et desperta més vell.

Però no vull que els teus ulls plorin:
Digue’m adéu.
El camí fa pujada
I me'n vaig a peu.

Cal dir adéu a la porta que es tanca
I no hem volgut tancar.
Cal omplir el pit i cantar una tonada
Si el fred de fora et fa tremolar.
Cal no escoltar aquest gos que ara borda
Lligat en un pal sec,
I oblidar tot d'una la teva imatge
I aquest petit indret.

Cal carregar la guitarra a l'esquena
I tornar a fer el camí
Que un vespre gris remuntant la carena
Em va dur fins ací.
Les ones han de d'esborrar les petjades
Que deixo en el teu port.
Me'n vaig a peu, el camí fa pujada
I a les vores hi ha flors.